Toni Arrizabalaga és director i conservador del Museu de Ciències Naturals de Granollers. Després de 37 anys de trajectòria en aquest equipament, encara l’última etapa abans de jubilar-se. Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, ha dedicat la seva carrera a la recerca en espais naturals protegits de Catalunya i a la gestió de col·leccions de zoologia. Arrizabalaga ha impulsat un equip d’investigadors centrat en l’ecologia dels mamífers i les papallones, contribuint a ampliar el coneixement i la divulgació de la nostra fauna. Parlem amb ell per conèixer com va néixer aquesta passió, per fer balanç dels moments clau d’aquest recorregut i per descobrir el llegat científic que deixa al Museu i al territori.

Com va néixer la teva passió per les ciències naturals?

Des de ben petit, sempre he tingut un gran interès pels animals i per la natura. També per influència del meu avi i de la meva mare, que eren persones molt observadores. El meu avi, tot i que era joier, la seva passió era fer de pagès. Li agradava l’hort, fer la verema, collir les olives, regar les patates… I jo sempre anava a veure les bèsties.

Què et va portar a formar part del Museu de Ciències Naturals de Granollers?

Hi vaig arribar perquè als 16 anys tota la família vam anar a viure a Les Franqueses, a prop de Granollers. A Granollers vaig fer el que aleshores era COU i allà vaig conèixer altres estudiants que després es van matricular a Barcelona a fer les carreres de geologia i biologia. I en els viatges amb la Renfe teníem bastant temps per parlar. Així vam fer un petit grup de gent que estava interessada en l’estudi del territori, en la protecció de la natura… I abans d’acabar la carrera ja vam començar a fer algunes activitats a Granollers, de divulgació, sortides, algunes xerrades, i ens vam dirigir al museu per poder fer una àrea de ciències, un voluntariat. I el 1982 vam entrar al museu com a àrea de ciències del museu.

Ets el conservador de ciències des de 1987. Destaca’ns dues experiències, descobriments o treballs de recerca que recordis especialment.

Els primers anys, quan vam començar a fer recerca arran dels incendis que hi va haver al Montseny el 1994. Durant aquesta època vam començar a fer seguiments dels boscos i ens vam començar a relacionar amb els parcs naturals del voltant. Amb el del Montseny ja hi teníem força relació, ja havíem fet coses abans, i vam començar treballant en diversos temes, sobretot amb petits mamífers.

El salt més important pel que fa a la recerca va ser quan vam acollir el projecte del seguiment de papallones de Catalunya, el Catalan Butterfly Monitoring Scheme. Vam fitxar el que llavors ho portava més per lliure, que era Constantí Stefanescu i, des del museu, vam portar tot el que era la coordinació científica i tècnica, juntament amb tota la xarxa de voluntaris.

M’han dit que vosaltres vau posar nom comú en català a les papallones… Com és que vau tenir aquesta iniciativa? Quin va ser el procés per oficialitzar aquests noms?

Jo crec que és una de les coses que em sento més content d’haver fet. Donar noms comuns a animals molt comuns que tenim molt a prop, però que no en tenen. Això no va ser fàcil de fer, perquè els que som especialistes en un grup zoològic, botànic, o el que sigui, utilitzem molt els noms llatins perquè són internacionals, són els que usem per relacionar-nos amb científics de la resta del món. Però quan vam començar a fer divulgació del que fèiem amb papallones ens costava molt que la gent ens prestés atenció quan els explicàvem els noms de cada papallona i, evidentment, se n’oblidava. Vam veure que, si fèiem els noms comuns, facilitaria aquest apropament del públic general cap al món de les papallones. La veritat és que jo crec que ha sigut un èxit.

Als especialistes els va costar molt acceptar-ho. I el públic sí que ho va rebre bé. Ara podem fer una sortida, podem dir uns noms que, més o menys, a la gent li resultin familiars, i és més fàcil d’entendre que cada papallona té el seu nom, i que és un nom que té un sentit per a una persona de parla catalana.

Hi ha algun museu que hagi estat fons d’inspiració per al projecte de l’equipament durant la teva direcció?

Aquest grup d’estudiants que vam començar, vam entrar el 1987 al museu de la mà d’Antoni Jonch Cuspinera, que havia sigut el director durant molts anys al Zoo de Barcelona, i que era una persona amb una visió molt internacional de com havien de ser en aquell moment els zoològics i els museus, perquè havia viatjat molt pel món. Nosaltres també havíem viatjat per Europa, París o Londres i ens havíem fixat en els seus museus. Amb el temps vam veure com havien de ser, més europeus, més oberts, més didàctics i amb un vessant de recerca molt potent al darrere.

Quins projectes futurs té el Museu per continuar contribuint al coneixement i conservació de la natura a Catalunya?

Em jubilaré i s’obrirà un període de certa incertesa. Ha de venir una altra persona que segueixi la línia que marca el museu i seguir aquesta combinació de la divulgació amb la recerca, amb la conservació dels fons, i que això tingui un equilibri que permeti que, en paral·lel, tot això funcioni i que tot això s’interrelacioni. Ens interessa molt tot el que és ciència ciutadana, tot el que és apropar, i fer partícip com més gent millor dels nostres projectes de ciència, com moltíssims voluntaris que treballen amb nosaltres.

El Museu és membre de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Quins són els principals avantatges de formar part d’aquesta xarxa i quina importància té per a la difusió de les ciències naturals?

Sí, n’és part des del seu començament. Els museus de ciències hem sigut uns grans oblidats en aquest país. Els museus depenem dels departaments de cultura, que són departaments amb pressupostos molt ajustats. A més, quan parlem de museus, sempre es pensa molt en els museus d’art, d’història i d’arqueologia. En canvi, els museus de ciències hem sigut sempre els estranys, els que guardem bitxos, capses i pots.

Des de molts anys, jo he viscut el que ha suposat el reconeixement dels museus de ciències, una part d’aquests de l’administració, i ha costat molt. Encara avui dia no tenim el Museu Nacional de Ciències Naturals que hauríem de tenir. Existeix en el paper, però encara no existeix en la realitat. Crear la Xarxa va ser una cosa molt benvinguda perquè ens ha permès tenir una pauta de trobada, de treball, unes comissions de treball … Ens dona una dinàmica que jo crec que és molt positiva per a tots nosaltres.

Després de molts anys de dedicació al Museu i al món de les ciències naturals, com vius el fet d’estar a punt de jubilar-te? Com continuarà la teva vinculació a les ciències naturals?

Aviat em jubilo i hi ha un cert vertigen. La meva vinculació amb el museu és que vaig començar com a voluntari i marxaré com a voluntari. Tinc diversos projectes que vull acabar, temes de documentació de col·leccions que, al llarg de la meva vida professional, han anat arribant aquí, que hi ha coses que estan pendents de fer, però que necessiten temps i tranquil·litat. A vegades el voluntariat et permet aquesta tranquil·litat de fer feina de formigueta, que al final és la que pot donar grans resultats.

Quin balanç fas de la teva trajectòria i del Museu?

Estic content, estic força satisfet. És una feina d’un equip que ha anat canviant al llarg dels anys. Per exemple, hi ha la gent del començament, la gent dels anys 80. Si no s’han jubilat, s’estan jubilant. Ells van tenir la seva etapa, després van venir noves persones, hem tingut incorporacions de gent al museu, gent que ha vingut aquí a fer la seva formació, a fer el seu doctorat, gent que ha vingut a fer pràctiques, gent que ha passat per aquí per fer un projecte… Ha passat molta gent pel museu. Jo crec que tots hem fet alguna cosa que ha fet que el museu hagi anat creixent. Ha estat una feina d’un gran equip, més o menys reconeguda per la ciutat. Jo crec que la ciutat està satisfeta de tenir aquest museu. I el país també.