El Museu de la Conca Dellà celebra 30 anys de divulgació, recerca i conservació al cor del Pallars Jussà. Parlem amb el director, Àngel Galobart, que també fa una dècada al capdavant del projecte, sobre els grans reptes del museu i la importància d’apropar el coneixement científic a tots els públics.

El Museu de la Conca Dellà celebra tres dècades. Com valores aquest aniversari?

Abans de tot m’agradaria dir que fem un èmfasi especial en el trentè aniversari perquè el vint-i-cinquè ens va caure en ple confinament de la pandèmia, quan ja teníem coll avall que celebraríem el quart de segle. Així, aquests 25+5 són un fita molt remarcable per un museu d’un municipi petit com és Isona i la Conca Dellà, en un territori amb una gran despoblació i molt allunyats de l’àrea metropolitana, que sol ser on es prenen les decisions.

El museu celebra 30 anys, però tu celebres una dècada com a director. Què t’ha aportat personalment i professionalment formar part d’aquest projecte? Com valores el teu pas, des que vas assumir la direcció el 2015?

Professionalment, és una de les èpoques més interessants de la meva carrera que, per cert, a nivell paleontològic, s’ha desenvolupat sempre dins del “Crusafont”, primer com a Institut de Paleontologia de Sabadell i ara Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Allà he fet de tot, des d’oficial d’oficis, a conservador de la col·lecció i, finalment, cap de grup de recerca. De totes maneres, la divulgació, la museologia i la conservació de col·leccions sempre m’havien atret molt i havia fet diverses formacions. En assumir la direcció, l’any 2015, vaig anar a parar a la “família” dels museus de les terres de Lleida i Aran, amb uns professionals excepcionals que m’han ensenyat molt sobre la gestió dels museus i els equips que els componen.

En relació amb el meu pas com a director de museu, ha estat un gran aprenentatge sobre la gestió museística i sobre com combinar la recerca amb la divulgació. Vaig assumir el càrrec en un moment de greu crisi per al museu, ja que, arran de la crisi econòmica, es van acomiadar dues persones de l’equip i només en va quedar una. Tot i això, crec que vam aconseguir parar el cop, estabilitzar-nos i, fins i tot, créixer una mica amb la remodelació del museu.

Del que has viscut al museu, quins moments consideres especialment significatius?

Hi ha diversos moments que han estat especialment significatius. Un d’ells va ser ara fa deu anys, amb la constitució de la Xarxa de Museus de Lleida i Aran. Considero que aquesta xarxa fa una gran tasca, ja que reuneix un conjunt d’equipaments amb problemàtiques molt similars i ha estat un autèntic espai de suport i col·laboració.

El segon també ha tingut gran rellevància, i també es remunta a fa uns deu anys, quan el Servei de Museus i Protecció de Béns Mobles, primer amb la Magda Gassó i posteriorment amb la Sònia Blasco, va donar suport i va acompanyar el projecte Dinosaures dels Pirineus com una de les principals iniciatives del museu.

Un altre projecte que he pogut viure des dels inicis des del museu ha estat la constitució i aprovació del Geoparc Mundial UNESCO Orígens, del qual el museu i els altres centres de divulgació en són l’aparador.

I per finalitzar, un parell de coses: per una banda, l’ampliació i nova museografia del Museu de la Conca Dellà i la creació de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya, que ens ha obert la porta a col·laborar amb la resta de museus d’aquesta temàtica de tot Catalunya.

El Museu de la Conca Dellà és un referent en paleontologia i dinosaures. Com es treballa la divulgació de temes especialitzats a un públic general i, sobretot, familiar?

El Museu de la Conca Dellà és aquest referent justament per l’estreta col·laboració que hi ha entre l’ICP i el Museu. El Grup de Recerca del Mesozoic, que és qui fa les excavacions i la recerca científica sobre els jaciments del Pirineu, té aquesta doble mirada sobre els fòssils i la geologia: per una banda, com un objecte de recerca per fer els articles científics i, per l’altra, com un gran atractiu potencial per al públic familiar, en concret els més petits. En certa manera, quan l’equip treballa en la divulgació ho fa amb l’esperit de l’aficionat als dinosaures, procurant transmetre la passió que han posat en tot el procés amb un llenguatge entenedor, des del descobriment dels jaciments, l’excavació i preparació dels fòssils, fins als resultats científics.

I com es combina la divulgació amb la recerca i la conservació?

En el meu cas particular, com a director del museu, procuro donar la mateixa força a aquests tres aspectes. Òbviament, sense recerca no es pot fer divulgació. I, sense una conservació adequada, posaríem en perill el patrimoni. Així que intentem trobar l’equilibri, tant pel que fa als tempos d’estudi de material, com divulgar la quantitat més gran de patrimoni que puguem.

El museu forma part de Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Què suposa per al museu aquesta col·laboració?

Per nosaltres va ser una gran alegria poder integrar-nos aquesta xarxa des de la seva fundació. Som un museu amb dues temàtiques principals: arqueologia i paleontologia, però per la qualitat i rellevància de la col·lecció paleontològica, i  també per la recerca i divulgació que en fem d’ella, crèiem que podíem fer la nostra petita aportació des de Lleida.

El fet de pertànyer a la Xarxa és, per nosaltres, una distinció i reconeixement a la nostra col·lecció, alhora que un punt de trobada amb els tècnics de la branca de ciències on poder posar sobre la taula les problemàtiques concretes de les ciències naturals i buscar solucions consensuades als reptes de recerca, conservació i divulgació del patrimoni.

Explica’ns com celebrareu els 30 anys del museu.

Comencem el 5 d’abril amb un acte de caràcter institucional en el qual volem posar en relleu els actors que van iniciar el projecte del museu i també els gestors que hi ha participat durant aquests anys. A més, el mateix dia 5 farem portes obertes i, a la tarda, volem compartir amb els visitants les experiències i vivències dels que hem estat directors del centre durant aquests 30 anys.

També voldrem recordar la història d’aquests 30 anys en imatges, en una exposició temporal al mateix museu i, de cara a la tardor, s’organitzarà una jornada de dinamització del patrimoni natural i cultural oberta a tècnics i gestors d’equipaments culturals.

I què ens pots avançar per als propers mesos? Quins reptes té al davant el museu?

Podria dir-vos que el principal repte és continuar sobrevivint! Afortunadament, pel que fa al discurs museogràfic, tenim els tres centres bastant endreçats, i ara el nostre principal repte és arribar a un públic més ampli. L’aposta que vam fer originalment amb el projecte Dinosaures dels Pirineus, de fraccionar la divulgació en diversos centres, va ser bastant arriscada, però teníem molt clar que volíem exposar i divulgar el patrimoni tan a prop dels jaciments com fos possible. Això fa que el potencial visitant interessat en els dinosaures hagi de fer parada en tres comarques —el Pallars Jussà, l’Alt Urgell i la Noguera—, que és on es troben els centres. Tot i això, creiem que conèixer els dinosaures que van viure a Catalunya fa més de 66 milions d’anys pot ser una bona excusa per conèixer una part del país relativament poc visitada, amb molts atractius naturals i patrimonials. En fi, un bon lloc per perdre-s’hi de tant en tant.